HISTÒRIA
Primers pobladors:
Neolític llevantí i Època Íbera
A Castielfabib trobem vestigis únics que ens transporten a les albors de la civilització. A les Llomes d'abril, al llogaret de Cuesta del Rato (Castielfabib), hi ha un valuós conjunt de pintures rupestres d'estil llevantí, datades entre 7.000 i 5.000 anys abans del present.
Aquestes pintures estan protegides per la Legislació Estatal i Autonòmica, i han estat declarades Bé d'Interès Cultural.
A Corrals de la Nava, al nord-oest de la població, van existir dues necròpolis iberes —una als Corrals i una altra a La Umbría— i un castre iber al turó de la Morrita, datats entre els segles segle VII a. C. i segle IV a. C.
«Tots dos llocs arqueològics són testimonis de les antigues civilitzacions que van habitar Castielfabib i ofereixen una experiència única per als amants de la història i l'arqueologia.»
Època Romana i Àrab
La presència romana va quedar registrada en diverses troballes, com les restes trobades al Castell de Fabio, a l'oest de la vila, i un fragment de ara votiva descobert a la partida del Castillejo Els Santos el 1955, actualment conservat al Museu de Prehistòria de València.
Aquests vestigis suggereixen que la zona va formar part de les rutes comercials i defensives de lImperi Romà. Amb l'arribada dels musulmans entre els anys 714 i 716, Castielfabib va passar a formar part de la taifa d'Alpuente, posteriorment integrant-se a la taifa d'Albarrasí, el que va reafirmar la seva importància com a enclavament estratègic. En aquest període, la seva fortalesa es va consolidar i els sarraïns la van anomenar «Qastyl-al'Habib» (castell amic), un nom que reflecteix la seva rellevància dins de l'entramat defensiu islàmic.
Durant gairebé cinc segles de domini musulmà, Castielfabib va ser un centre militar i administratiu que va servir per controlar l'accés al Racó d'Ademús, una regió que, per la seva posició fronterera, va exercir un paper crucial en la interacció entre els regnes cristians i musulmans.
«Explorant aquests vestigis, els visitants poden descobrir un capítol històric fonamental que dóna profunditat i riquesa al paisatge cultural de Castielfabib.»
Reconquesta Cristiana
La reconquesta de Castielfabib va marcar l?inici de la recuperació cristiana del Regne de València. El 1210, Pere II d'Aragó la va prendre després d'un setge prolongat, encara que va ser temporalment recuperada pels musulmans fins que el 1238 Jaume I la va incorporar definitivament a la Corona d'Aragó. El 1273, el Tractat d'Almizra va confirmar la seva pertinença al Regne de València, encara que durant els segles següents la vila va ser objecte de disputes territorials.
El 1319, la dissolució de l'Ordre del Temple va transferir els seus drets a l'Ordre de Montesa, que va establir la baronia de Castielfabib. Al llarg del segle XIV i XV, la vila va patir els estralls de constants conflictes bèl·lics, com la guerra dels Dos Peres (1356-1367), que va requerir la refortificació del seu castell. Paral·lelament, es va construir l'església fortalesa de la Mare de Déu dels Àngels, que es va convertir en un centre religiós clau, albergant el primer sínode del bisbe de Segorbe el 1358.
Al segle XV, l'ordre agustina va establir el convent de la Mare de Déu de Gràcia, contribuint a la vida monàstica i religiosa de la vila.
«Descobreix petjades de la influència musulmana i els orígens de la Reconquesta valenciana, amb fortaleses històriques, antics sistemes de reg i noms que evoquen el seu llegat.»
Edat Moderna
Al segle XVI, Castielfabib va perdre el seu valor estratègic a causa de la unió de les Corones de Castella i Aragó, encara que encara va conservar importància religiosa i administrativa. L'arribada dels franciscans el 1577 després de la sortida dels agustins i carmelites va reforçar la seva vida eclesiàstica. Durant els segles XVII i XVIII, es van dur a terme reformes a l'església parroquial i la construcció de la capella de San Guillermo. La Guerra de Successió (1700-1714) va tenir un impacte menor a la vila, que va mantenir la seva estabilitat fins al segle XIX.
L'Edat Contemporània va portar l'ocupació francesa a la Guerra del Francès, quan l'església fortalesa va ser utilitzada com a presó i comandància. Posteriorment, la Primera Guerra Carlina (1833-1840) va afectar greument la vila, amb la reconstrucció i posterior destrucció del seu castell. El 1835, la desamortització de Mendizábal va suposar l'expulsió dels franciscans i la venda de béns eclesiàstics.
Tot i aquests canvis, el territori de Castielfabib va romandre relativament inalterat des de l'Edat Mitjana, consolidant la seva identitat històrica dins del Racó d'Ademús.
«Avui, recórrer Castielfabib és també conèixer aquesta època de lluita i resistència, on el paisatge encara conserva ecos de la seva intensa història carlina, convertint-lo en una destinació fascinant per als amants de la història i el patrimoni.»
